Entrevista a núvol.com “Molt més que adaptar Llull” 7 de novembre de 2017 – Publicat a: Premsa
Núvol, diari digital de cultura, publica una entrevista a Joan Santanach, autor de Bèsties, o què passa quan rellegim avui El llibre de les bèsties de Ramon Llull.
Senyor, molt gran és la dissort del poble que ha de sofrir un mal govern. No sols pel mal que fa, sinó per tot el bé que deixa de fer!
Joan Santanach, Bèsties
A Llull, com també passa amb Homer, Cervantes, Dante o tants d’altres, no ens l’acabarem mai. Cada vegada que el reprenem se’ns presenta amb una llum nova. És autor de títols que es poden rellegir i gaudir de tal manera que, com afirmava Italo Calvino a Per què llegir els clàssics, “mai acaben de dir el que han de dir”. És per això que es poden fer mil versions de les obres de Shakespeare, Sòfocles o Lope de Vega: totes enriquiran, donant-hi un enfocament nou i divers,les obres originals. Pensem en les versions d’Il gattopardo o deMort a Venècia, de Visconti. Welles adaptant Shakespeare. Picasso recreant Velázquez. Joyce reinterpretant l’Odissea, o Huston reinventant Joyce. Totes i cadascuna són un homenatge a les peces originals, alhora que són, sobretot, obres singulars, extraordinàries en la seva capacitat d’haver-se sabut enfilar a les espatlles dels clàssics per mirar-se’ls, i ajudar-nos a mirar-nos-els, amb ulls nous.
Joan Santanach ha fet el mateix amb Bèsties. Partint del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, ha creat un text completament nou, que no només adapta el clàssic del segle xiii, sinó que ens demostra que la de Llull ésuna obra tan nítidament moderna que, es llegeixi quan es llegeixi, acaba sent radicalment contemporània del lector. No hi fa res si aquest lector és medieval, barroc, il·lustrat, romàntic o contemporani. La mirada de Santanach no sols ha actualizat Llull. Ha anat molt més enllà, perquè Bèsties no és el Llibre de les bèsties, de la mateixa manera que el Falstaff deCampanades a mitjanit de Welles no és ben bé el de Shakespeare. Bèsties, per començar, és una obra teatral. El text de Santanach és molt més concís que el lul·lià:hiha fet una important tasca de síntesi, suprimint una gran part dels exempla propis de la literatura medieval, que Llull incorpora al seu text i que llasten l’agilitat de l’obra lul·liana per a un lector actual. L’ha escrit en català modern, no pas medieval. N’ha reduït el nombre de personatges i, als que formen part de l’obra, els ha dotat d’un aire nou, més maquiavèl·lic, més pròxim a la realitat social i política del segle XXI. Perquè Bèsties ens parla de la lluita pel poder, del que és capaç de fer l’ésser humà per aconseguir sadollar els seus desitjos i assolir els seus objectius… Bèsties aborda, en realitat, els mateixostemes que les tragèdies gregues, les del segle XVII o les del XX, i tot és tan antic, i tan actual, que Joan Santanach ha aconseguit, amb un estil i un sentit de l’acció dramàtica precisos i ajustats al mil·límetre, transportar-nos a un espai, un temps i unes circumstàncies buscadament indefinides –i, per tant, adaptables a qualsevol indret, en qualsevol moment–, però profundament vigents, de tal manera que llegint-lo ens llegim, i ens llegeix, individualment i socialment, fins al punt que aconsegueix, amb Bèsties, no pas que oblidem Llull, però sí que la seva obra estigui a l’alçada d’altresgrans, majúscules recreacions dels clàssics, tan grans, que han acabat convertides en clàssiques elles mateixes.
Bèsties és molt més que una adaptació del Llibre de les bèsties.
Pròpiament, pretén ser-ne una relectura, gairebé en podríem dir un diàleg, a més de set segles de distància. Llull escriu sobre aspectes que continuen afectant-nos –l’afany de poder, la manca d’escrúpols, l’egoisme–, però ho fa amb una retòrica i uns recursos propis de la literatura antiga. I, a més, darrere la seva obra, hi ha una voluntat d’adoctrinar, de transmetre uns continguts profitosos, que en molts aspectes ens queda molt lluny. Jo no aspiro pas a tant, o no pas ben bé a això. El que hi explico, en tot cas, hauria d’ajudar a despertar consciències, però sense perdre mai de vista que es tracta d’un text literari i que, com a tal, ha de tenir com a objectiu principal interessar i fer gaudir el lector/espectador.
Despertar consciències? En quin sentit ho dius?
Llull va dedicar el Llibre de les bèsties al rei Felip el Bell de França. Havia accedit al tron molt jove i Llull volia proporcionar-li una obra que el previngués contra els mals consellers, més interessats en el benefici propi que en el servei a la corona. Malgrat que es presenti com una faula, per tant, és una obra dedicada als aspectes més foscos i menys honorables de la política. La majoria, actualíssims. Ens hi parla de l’eròtica del poder, de la manca d’escrúpols, de traïcions, de tràfic d’influències, de suborns. De la part més animal, podríem dir, de la política. Per això es veu amb la necessitat de suavitzar-los en forma de faula. Llull aspirava a eradicar aquests comportaments. Jo em dono per satisfet si contribueixo a remarcar-ne l’existència. És clar que, darrerament, amb tantes portades com ocupen, correm el perill de quedar-ne saturats.
Consideres que la teva mirada sobre l’obra de Llull coincideix amb el que va fer Verdaguer amb les seves Perles respecte del Llibre d’amic e amat? Heu estat els únics a recrear un títol lul·lià d’una manera tan singular, duent a terme una obra tan diferent a l’original?
Les Perles de Verdaguer són un text extraordinari, que respon a un seguit d’afinitats, ideològiques i de sensibilitat, entre ell i Llull. Aquest no és el meu cas. Ara bé, sí que és cert que, de la mateixa manera que Verdaguer va decidir reescriure versicles del Llibre d’amic e amat, jo he reelaborat el Llibre de les bèsties. Tots dos, estrictament, hem modernitzat i fets nostres dos llibres de Llull, ben diferents entre ells, per cert. Altra gent ha fet operacions semblants. Penso, per exemple, en el Llibre d’amic de Joan Vinyoli.Ara bé, mentre que en l’obra de Verdaguer encara hi ressona, en molts passatges, Llull, en Bèsties Llull hi fa més d’espectador que d’actor. Vull dir que difícilment s’hi sentiria reconegut, perquè les conseqüències que extrec del seu text –el qual, al seu torn, ja era una recreació d’obres prèvies, començant pel Calila e Dimna i el Roman de Renart– són diferents de les seves. Les nostres mirades sobre uns mateixos fets són inevitablement divergents. Ell es mostra molt més convençut de les possibilitats d’esmena, mentre que jo m’ho miro amb bastanta més distància.
Podeu continuar llegint l’entrevista en aquest enllaç.